Divendres Sant

Lectura del llibre d’Isaïes:

Mireu, el meu servent prosperarà, s’elevarà i serà posat molt amunt. Així com tothom

s’esglaià de veure’l, ja que, de tan desfigurat, ni tan sols semblava un home, no tenia

res d’humana la seva presència, així també se n’admiraran tots els pobles, els reis no

badaran boca quan veuran amb els ulls allò que mai no s’havia contat, i sabran de cert

la cosa més inaudita. ¿Qui ho pot creure, allò que hem sentit? ¿A qui s’ha revelat la

potència del braç del Senyor? El servent ha crescut davant d’ell com un rebrot, com la

soca tallada que reviu en una terra eixuta; no tenia ni figura, ni res que es fes admirar,

no tenia l’aspecte atractiu, era menyspreat, rebuig entre els homes, home fet al dolor i

acostumat a la malaltia, semblant a aquells que ens repugna de mirar, el

menyspreàvem i el teníem per no-res. Tanmateix, ell portava les nostres malalties, i

havia pres damunt seu els nostres dolors; nosaltres el teníem per un home castigat que

Déu assota i humilia. Mentre ell, per les nostres faltes, moria malferit, fet pols per les

nostres culpes, complia la pena que ens torna la pau, i les seves ferides ens curaven.

Tots anàvem errants com un ramat que es dispersa, cadascú seguia el seu camí, mentre

el Senyor li infligia la pena que tots nosaltres havíem merescut. Quan era maltractat,

ell s’humiliava i no obria la boca; com els anyells portats a matar, o les ovelles mentre

les esquilen, ell callava i no obria ni tan sols la boca. Se l’han endut de la presó i del

tribunal, i, ¿qui es preocupa de la seva sort? Perquè fou segat d’entre els qui viuen, en

pena de la infidelitat del meu poble. L’han sepultat amb els injustos, l’han enterrat amb

els malfactors, a ell que no obrava amb violència ni tenia mai als llavis la perfídia. El

Senyor volgué que el sofriment el triturés. Quan haurà donat la vida per expiar les

culpes, veurà una descendència, viurà llargament, i per ell el designi del Senyor

arribarà a bon terme. Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum; el just,

amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres, després de prendre damunt seu les

culpes d’ells; per això li dono els altres per herència i tots seran el seu botí, ell que s’ha

entregat a la mort i ha estat comptat entre els infidels, quan de fet prenia damunt seu el

pecat de tots i intercedia a favor d’ells.

Lectura de la carta als cristians hebreus:

Germans, mantinguem ferma la fe que professem, ja que en Jesús, el Fill de Déu,

tenim el gran sacerdot que, travessant els cels, ha entrat davant Déu. Perquè el gran

sacerdot que tenim no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, igual que

nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar. Per tant, acostem-nos

confiadament al tron de la gràcia de Déu perquè es compadeixi de nosaltres, ens aculli

i ens concedeixi, quan sigui l’hora, l’auxili que necessitem. Ell, Jesús, durant la seva

vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant- lo i suplicant-lo

amb grans clams i amb llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que

era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i un cop consagrat sacerdot es

convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten.

Passió de nostre Senyor Jesucrist segons sant Joan:

Agafaren Jesús i l’encadenaren

C. En aquell temps, Jesús sortí amb els seus deixebles cap a l’altra banda del torrent

Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. Judes, el qui el

traïa, coneixia bé aquell indret, perquè Jesús s’hi havia reunit sovint amb els seus

deixebles. Per això Judes prengué un destacament de soldats romans i alguns homes de

la guàrdia del temple, que li havien proporcionat els grans sacerdots i els fariseus, i se

n’hi anà. Venien amb llanternes i torxes i tots armats. Jesús, que sabia prou tot el que li

venia al damunt, s’avançà i els preguntà: . «¿Qui busqueu?» C. Li respongueren: S.

«Jesús de Natzaret». C. Els diu: «Sóc jo». C. També hi havia amb ells Judes, el qui el

traïa. Així que Jesús els digué: «Sóc jo», retrocediren i caigueren per terra. Jesús tornà

a preguntar-los: . «Qui busqueu?» C. Li digueren: S. «Jesús de Natzaret». C. Ell els

respongué: . «Ja us he dit que sóc jo. Però si és a mi que busqueu, deixeu que aquests

se’n vagin lliurement». C. S’havia de complir el que havia dit Jesús: «No n’he perdut

ni un dels que vós m’heu donat ». Simó Pere es tragué una espasa que portava, atacà el

criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. Aquell criat es deia Malcus. Jesús digué a

Pere: . «Guarda’t l’espasa a la beina. ¿No he de beure el calze que el Pare m’ha

donat?»

Dugueren Jesús a la casa d’Anàs

C. Llavors el destacament de soldats, amb el tribú que el comandava i amb la guàrdia

dels jueus, agafaren Jesús, l’encadenaren i el dugueren a la casa d’Anàs, que era sogre

de Caifàs, el gran sacerdot d’aquell any. Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest

consell: «Més val que un sol home mori pel poble ». Simó Pere i un altre deixeble

seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, entrà amb Jesús al

pati del palau del gran sacerdot, mentre Pere es quedava fora, a l’entrada. Per això

l’altre deixeble, conegut del gran sacerdot, sortí fora, parlà amb la criada que guardava

la porta i féu entrar Pere. La criada digué llavors a Pere: S. «¿Vols dir que tu no ets

també deixeble d’aquest home?» C. Ell li diu: S. «No, no ho sóc pas». C. Com que feia

fred, els criats i la guàrdia del temple havien encès un caliu de brasa i s’estaven allà

drets, escalfant-se. Pere també s’escalfava amb ells. Mentrestant el gran sacerdot

interrogà Jesús sobre els seus deixebles i sobre la doctrina que ensenyava. Jesús li

contestà: «Jo he parlat a tot el món obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues o

en el temple, on es reuneixen tots els jueus, i no he parlat mai d’amagat. ¿Per què em

pregunteu a mi? Interrogueu els qui m’han escoltat; ells saben quines coses he dit».

Divendres 29 de març 124 C. Així que Jesús hagué dit això, un dels guardes que tenia

al costat li donà una bufetada i l’escridassà dient-li: S. «¿És aquesta la manera de

contestar al gran sacerdot?» C. Jesús li respongué: . «Si he parlat malament, digues en

què; però si he parlat com cal, ¿per què em pegues? »

¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’ell? No, no ho sóc

C. Llavors Anàs l’envia encadenat a Caifàs, el gran sacerdot. Mentrestant Simó

s’estava dret escalfant-se. Li digueren: S. «¿Vols dir que tu no ets també deixeble

d’ell?» C. Ell ho negà: S. «No, no ho sóc». C. Un dels criats del gran sacerdot, parent

d’aquell a qui Pere havia tallat l’orella, insistí: S. «Però si jo t’he vist a l’hort amb ell».

C. Pere tornà a negar-ho i en aquell moment el gall cantà.

La meva reialesa no és cosa d’aquest món

C. Llavors dugueren Jesús des del Palau de Caifàs al pretori. Era la matinada. Ells no

entraren a l’edifici pagà del pretori, perquè, si es contaminaven, aquell vespre no

haurien pogut menjar l’anyell pasqual. Per això sortí Pilat a trobar-los fora del pretori i

els preguntà: S. «¿Quina acusació porteu contra aquest home?» C. Ells li contestaren:

S. «Si aquest home no fes res de mal, ja no l’entregaríem». C. Pilat els digué: S.

«Emporteu-vos-el i judiqueu-lo vosaltres mateixos d’acord amb la vostra Llei». C. Els

jueus li respongueren: S. «Nosaltres no estem autoritzats per a executar ningú». C.

S’havia de complir el que havia dit Jesús, indicant com havia de morir. Pilat se’n tornà

a l’interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué: S. «¿Ets tu el rei dels jueus?» C.

Jesús contestà: . «Surt de vós, això que em pregunteu, o són d’altres els qui us ho han

dit de mi». C. Respongué Pilat: S. «Jo, no sóc pas jueu. És el teu poble i els mateixos

grans sacerdots, els qui t’han entregat a les meves mans. He de saber què has fet». 125

Divendres 29 de març C. Jesús respongué: . «La meva reialesa no és cosa d’aquest

món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als

jueus. I és que la meva reialesa no és d’aquí». C. Pilat li digué: S. «Per tant, vols dir

que ets rei». C. Jesús contestà: . «Teniu raó: jo sóc rei. La meva missió és la de ser un

testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són

de la veritat escolten la meva veu». C. Li diu Pilat: S. «I la veritat, ¿què és?» C. I

després de fer aquesta pregunta, Pilat se n’anà altra vegada a fora, a trobar els jueus

per dir-los: S. «Jo no li trobo res per poder-lo inculpar. Però ja que és costum

d’indultar-vos algú amb ocasió de la Pasqua, si voleu, us indultaré el rei dels jueus».

C. Ells tornaren a cridar: S. «Aquest no: volem Bar-Abàs». C. Bar-Abàs era un

bandoler.

Salve, rei dels jueus

C. Llavors Pilat féu assotar Jesús. Els soldats li posaren al front una corona d’espines

que havien teixit i el cobriren amb un mantell de porpra, anaven passant davant d’ell i

li deien: S. «Salve, rei dels jueus». C. I li donaven bufetades. Pilat tornà a sortir i els

digué: S. «Ara us el trauré a fora i veureu que no li trobo res per poder-lo inculpar». C.

Llavors sortí Jesús portant la corona d’espines i el mantell de porpra. Pilat els diu: S.

«Aquí teniu l’home». C. Quan els grans sacerdots i la guàrdia del temple el veieren,

cridaren: S. «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo». C. Pilat els diu: S. «Emporteu-vos-el i

crucifiqueu-lo vosaltres: jo no li trobo res per poder-lo inculpar ». C. Els jueus li

contestaren: S. «Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei mereix pena de mort,

perquè s’ha volgut fer Fill de Déu». C. Quan Pilat sentí això agafà encara més por.

Se’n tornà dins el pretori i digué a Jesús: S. «¿D’on ets tu?» C. Però Jesús no li tornà

contesta. Li diu Pilat: S. «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc autoritat per deixar-te

lliure o per crucificar- te?» C. Jesús respongué: . «No tindríeu cap mena d’autoritat

sobre mi si no us l’haguessin concedida de més amunt. Per això el qui m’ha entregat a

les vostres mans és més culpable».

Fora, fora, crucifiqueu-lo

C. A partir d’aquell moment, Pilat intentà de deixar-lo lliure. Però els jueus cridaren:

S. «Si deixeu lliure aquest home, és que no aneu a favor del Cèsar, perquè tothom qui

vol fer-se rei va en contra del Cèsar». C. Quan Pilat sentí aquestes paraules, féu sortir a

fora Jesús, l’assegué en una estrada al lloc conegut amb el nom d’Empedrat, en hebreu

Gabata. Era el divendres, vigília de la Pasqua, cap al migdia. Llavors diu als jueus: S.

«Aquí teniu el vostre rei». C. Ells cridaren: S. «Fora, fora, crucifiqueu-lo». C. Pilat els

diu: S. «¿Jo haig de crucificar el vostre rei?» C. Els grans sacerdots respongueren: S.

«No tenim cap rei fora del Cèsar». C. Llavors Pilat els l’entregà per a crucificar- lo.

El crucificaren i amb ell en crucificaren dos més

C. Prengueren Jesús, i sortí, portant-se ell mateix la creu, cap a l’indret conegut amb el

nom de lloc de la Calavera, en hebreu Gólgota. Allà el crucificaren. Juntament amb ell

en crucificaren dos més, posats a banda i banda amb Jesús al mig. Pilat féu escriure un

rètol i el féu posar a la creu. Duia escrit: «Jesús, el Natzarè, el rei dels jueus». Molts

dels jueus el llegiren, perquè l’indret on havia estat crucificat Jesús queia vora mateix

de la ciutat, i el rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. Els grans sacerdots

digueren a Pilat: S. «No hi poseu: “El rei dels jueus”, sinó: “Aquest deia que era el rei

dels jueus”». C. Pilat contestà: S. «Això que he escrit, ja està escrit».

Es reparteixen entre ells els meus vestits

C. Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, recolliren el seu mantell i en feren

quatre parts, una per a cada soldat. Quedava la túnica, que era sense costura, teixida

d’una peça de dalt a baix. I es digueren entre ells: S. «No l’esquincem; sortegem-la a

veure a qui toca». C. S’havia de complir allò que diu l’Escriptura: «Es reparteixen

entre ells els meus vestits, es juguen als daus la meva roba». I els soldats ho feren així.

Aquí tens el teu fill. Aquí tens la teva mare C. Vora la creu de Jesús hi havia la seva

mare i la germana de la seva mare, Maria, la dona de Cleofàs, i Maria Magdalena.

Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava, i digué a la

mare: . «Mare, aquí tens el teu fill». C. Després digué al deixeble: . «Aquí tens la teva

mare». C. I d’aleshores ençà el deixeble l’acollí a casa seva.

Tot s’ha complert

C. Després d’això, Jesús, conscient que ja s’havia realitzat tot el que calia, perquè

s’acabés de complir el que anunciava l’Escriptura digué: . «Tinc set». C. Hi havia allà

un gerro ple de vinagre. Llavors cobriren la punta d’un manat d’hisop amb una esponja

xopa de vinagre i la hi acostaren als llavis. Jesús, després de prendre el vinagre, digué:

. «Tot s’ha complert». C. Llavors inclinà el cap i expirà.

A l’instant en sortí sang i aigua

C. Era divendres, i els jueus no volien que els cossos quedessin a les creus durant el

repòs del dissabte, tant més que aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això

demanaren a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els cossos. Els

soldats hi anaren i trencaren les cames del primer, i després, de l’altre que havia estat

crucificat amb Jesús. Però quan arribaren a Jesús i s’adonaren que ja era mort, no li

trencaren les cames sinó que un dels soldats li donà una llançada al costat i a l’instant

en sortí sang i aigua. En dóna testimoni el qui ho veié. La seva paraula és digna de fe, i

Déu sap que això que diu és veritat, perquè també vosaltres cregueu. Efectivament: tot

això succeí perquè s’havia de complir allò que diu l’Escriptura: «No li han de trencar

cap os». I un altre lloc de l’Escriptura diu: «Miraran aquell que han traspassat».

Amortallaren el cos de Jesús amb un llençol de lli i les espècies aromàtiques

C. Després d’això, Josep d’Arimatea, que era dels seguidors de Jesús, però d’amagat

per por dels jueus, demanà a Pilat l’autorització per endur-se’n el cos. Pilat ho

permetè. Josep hi anà i tragué el cos de la creu. També hi anà Nicodem, aquell que

temps enrera havia visitat Jesús de nit, i portà unes cent lliures d’espècies, barreja de

mirra i àloes. Tots dos prengueren el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol de lli

i les espècies aromàtiques, com és costum entre els jueus d’enterrar els difunts. En un

hort vora l’indret on havien crucificat Jesús, hi havia un sepulcre nou, on encara no

havia estat enterrat ningú. Com que el sepulcre era prop, van posar-hi Jesús, ja que al

capvespre del divendres començava el repòs entre els jueus.