Primera lectura
Lectura del llibre de la Saviesa
Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida; tot ho ha creat perquè
existeixi, ha format el món perquè l’home visqui sense posar-hi cap mena de verí de
mort. El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són
immortals. Déu no creà l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència
eterna. Però l’enveja del diable va introduir la mort al món, i els partidaris d’ell són els
qui en fan experiència.
Salm responsorial
Amb quin goig us exalço, Senyor.
M’heu tret a flor d’aigua quan m’ofegava,
i no heu permès que se n’alegrin els enemics.
Senyor, m’heu arrencat de la terra dels morts,
quan ja m’hi enfonsava, m’heu tornat a la vida. R.
R. : Amb quin goig us exalço, Senyor!
Canteu al Senyor, els qui l’estimeu,
enaltiu la seva santedat.
El seu rigor dura un instant;
el seu favor, tota la vida.
Cap al tard tot eren plors,
l’endemà són crits de joia. R.
Escolteu, Senyor, compadiu-vos de mi;
ajudeu-me, Senyor.
Heu mudat en joia les meves penes,
Senyor, Déu meu, us lloaré per sempre. R.
Segona lectura
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, vosaltres teniu abundantment de tot: fe, doctrina, coneixement, interès per
tot, i fins l’amor amb què us estimem. Sigueu també generosos en aquest favor que us
demano. Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor: ell, que és ric,
es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa. No seria just que,
per alleujar els altres, vosaltres patíssiu estretor. Més aviat, que en el moment present,
buscant la igualtat, allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells, i si un
dia els sobra a ells que supleixi el que us farà falta a vosaltres, mirant que hi hagi
igualtat. És allò que diu l’Escriptura: «Ni als que n’havien recollit molt, els en sobrava,
ni als qui n’havien recollit poc, els en faltava.»
Evangeli
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac, molta gent es reuní al seu
voltant, i es quedà vora l’aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es
deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu:
«La meva filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es
mori.» Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.[Hi havia una dona que patia
pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l’havien fet
sofrir molt, i s’hi havia gastat tot el que tenia, No va millorar gens, sinó que anava de
mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús se li acostà per darrere
enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toqui només la
roba que porta, ja em posaré bona.» A l’instant se li estroncà l’hemorràgia i sentí que
el mal havia desaparegut. Jesús que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell, es
girà a l’instant i preguntava a la gent: «Qui m’ha tocat la roba?» Els deixebles li deien:
«La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?» Però Jesús anava mirant
per veure la que ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què havia passat,
s’acostà tremolant de por, es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat. Jesús li
respongué: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en
pau.»Encara parlava, que] arriben uns de casa del cap de la sinagoga i li diuen: «La
teva filla és morta. Què en trauràs d’amoïnar el mestre?» Però Jesús, sense fer cas del
que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: «Tingues fe i no tinguis por.» I només
va permetre que l’acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben
a la casa del cap de sinagoga, veu l’aldarull de la gent que plorava i cridava fins a
eixordar. Ell entra a casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura
no és morta, sinó que dorm.» Ells se’n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el
pare i la mare de la nena amb els qui l’acompanyaven, entra a l’habitació, li dóna la
mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: «Noia, aixeca’t.» A l’instant la noia que ja tenia
dotze anys, s’aixecà i es posà a caminar. Ells no se’n sabien avenir. Jesús els prohibí,
de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la
noia.
